El músic de l'americana vermella

Jaume Collell, amb El músic de l'americana vermella, ha escrit la biografia vibrant i plena de vida d'un dels músics més excepcionals i desconeguts d'aquest país: Joan Viladomat, i, alhora, la història de la Barcelona del Paral·lel, la més insòlita, bigarrada i divertida que es recorda. Durant els anys vint Barcelona és xauxa: les dones fumen i porten cotxe, els cafès tenen orquestra i als teatres s'hi fa striptease, boxa i circ. Els artistes alcen la indústria del sarau enmig de meuques i crupiers. Joan Viladomat, amb el bigoti conspicu i l'armilla descordada, posa en solfa el vici, del bracet de Garzo, Misterio, Amichatis, els Santpere, també els poetes de l'Espanya negra. Ensinistra cançonetistes a l'acadèmia, ven cuplets per un ou ferrat i toca el piano amb una americana llampant. Es mofa del catalanisme i el feminisme, dels transsexuals i els cubistes. Compon sardanes, tangosi sarsueles del género ínfimo. El músic porta sotana els anys de seminari. Del bressol tèxtil, prop del Ter, el seu «Fumando espero» aviat arriba a les ribes del Plata. El 1926 es fan més de 500 funcions del quadre líric El tango de la cocaína al teatre Victòria. Li editen pasodobles a París i foxtrots a Berlín i Nova York. Dedica «Catalunya plora» a la mort d'Àngel Guimerà, que no para de sonar, d'Emili Vendrell a Los Relámpagos, tal com el popularíssim «El vestir d'en Pasqual», de Núria Feliu a Hidrogenesse. No surt a l'Enciclopèdia Catalana, però els seus èxits s'escampen per Europa i Amèrica, i de Tòquio a Sydney, des dels discos de pissarra fins a la televisió per cable i YouTube.